En ocasió del 40è aniversari de la publicació del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo (novembre 1974), Núvol i la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia han acollit la proposta d’aplegar 40 autors que escrivissin 40 textos de 40 paraules situats dins el context del Mecanoscrit. Durant aquesta darrera setmana de novembre Núvol vol compartir la commemoració virtual amb els lectors.
Mecanoscrit del primer origen
Pep Albanell
(Fragments)
(7) Llavors Jahvè formà la criatura humana de la pols del terra i, insuflant-li en els badius l’alè vital, li donà vida…
(18) I després d’haver-ho fet Jahvè es va dir: «No és bo que la dona estigui sola»…
El cop de porta
Carme Acuña
—Per què jo? Sempre jo! I per què no hi va ella?
L’Alba va agafar el cistellet i va sortir de casa donant un cop de porta. I va dir:
—Us odio! Tant de bo no us veiés mai més!
Inescrit anterior a l’origen
Eduard Castanyo
No havia conegut altra cosa, no n’havia parlat amb ningú, pensava que era natural. No la deixaven sopar, la tancaven a les fosques perquè deixava engrunes damunt la taula. Però llançar-lo al toll de la resclosa va semblar-li una salvatjada.
El somni de l’Alba
Ricard de la Casa
Alba desperta esverada. Ha tingut un somni on la humanitat desapareix.
—És només un somni —diu, i l’oblida.
Caminant amb les figues veu com dos nois empaiten el Dídac i sap que el món està a punt de ser destruït.
Una auca de l’Alba
Salvador Macip
L’Alba, verge i bruna,
quan surt de la bassa
s’adona tot d’una
que alguna cosa passa.
«Dídac, no anem pas bé:
Aquests marcians ens han cardat.
Vine aquí i t’ensenyaré
un pla bo de veritat.»
I així tornem a començar…
Vida enllà del Mecanoscrit
Joaquim Carbó
Dídac i Alba, amb les mans plenes de sol d’uns espais de fecunditat irregulars, feien pols nova de runes velles d’un temps obert tot baixant les escales de recules i amb les mans alçades, camí del Mecanoscrit del segon origen.
Des d’uns ulls eteris
Anna M. Moreno-Bedmar
Veia l’escena astorat, des de ben amunt, lleuger i eteri. L’Alba, esmaperduda, plorava desconsolada i cridava ben fort el meu nom, es feria les mans desenrunant els baixos on era colgat. Tots dos ens preguntàvem què passaria d’ara en endavant.
Sóc ventre i soca
Rosa Fabregat
Sóc ventre i soca, fill. El teu pare fou Dídac i jo l’Alba, mare dels humans que naixeran de tu i de mi. El cel es mira en aquest toll de pluja i fang. Hi baixen ocells. Tu hi xipolleges.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals